Tot assegut a la poltrona

L’Oleguer se’n va del FC Barcelona i diu adéu a l’afició culer amb una carta oberta publicada a la plana web del club.

Llegint la notícia al Racó Català, he tornat a llegir l’article d’Oleguer, “La bona fe“, dedicat al cas de “De Juana Chaos”. Oleguer va ser fortament criticat i va patir fortes conseqüències, per ser sincer i dir les veritats. I és que a Espanya, el terrorisme és un tema tabú, tot s’hi val contra el terrorisme i si algú no li agraden els mètodes a callar. Un atrecador pot haver matat i robat a moltes persones que de ben segur tindrà una pena inferior a un terrorista, i per què ? que és pitjor l’un que l’altre ? I els que van ajudar a donar el cop d’en Tejero i que al cap de pocs anys eren al carrer i fins i tot han tornat a fer de policies ? Una mica més i tornen a provocar una guerra civil, amb el nombre de morts que això implica.

Que poc just és la justícia…

De Juana Chaos ha passat els últims vint anys a la presó. Reduïda pels
beneficis penitenciaris que preveia la legislació anterior, s’havia
computat i establert una condemna de divuit anys pels crims que va
cometre. Tot i així, continua en presó preventiva, pendent de la
resolució definitiva del procediment obert pel contingut de dos
articles publicats al diari Gara. L’Audiència Nacional espanyola
considera que, amb aquests articles d’opinió, De Juana Chaos ha comès
delictes d’amenaces terroristes i l’ha condemnat a dotze anys i mig més
de presó. Com a protesta per aquesta decisió, De Juana Chaos ha optat
per fer vaga de fam fins a les últimes conseqüències.L’estat de
dret (com tantes vegades ens repeteixen com si fos una campanya
publicitària) no preveu la pena de mort ni la cadena perpètua. De la
mateixa manera continua prohibint l’eutanàsia. Em guiaré per la bona fe
i suposaré que l’estat de dret no ha deixat de confiar en les seves
lleis i continua no volent aplicar la cadena perpètua o la pena de
mort. Guiat per la mateixa bona fe, consideraré que els motius polítics
no fan que l’eutanàsia sigui legal. Suposaré, també mogut per la bona
fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és
prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de
morir. M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat
d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de
l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients
per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria
aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de
llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al
Marroc, a Cuba o a Turquia). La bona fe m’impulsa a pensar que a
l’estat de dret la justícia és igual per a tothom, que no hi influeixen
les pressions polítiques i que realment hi ha independència judicial;
que les declaracions del ministre de Justícia, López Aguilar, en què
afirmava: ‘el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar
dichas excarcelaciones’, referint-se al cas de De Juana Chaos, no han
influït la sentència judicial.

Algú deia: Fets, no paraules.
Doncs en David Fernàndez, al seu llibre ‘Cròniques del 6 i altres
retalls de la claveguera policial’, ens informa dels fets següents:
l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors
d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc
anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va
complir poc més de quatre perquè al·legava problemes de salut. Julen
Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a
gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un
3% de la condemna. De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a
una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau. Rafael
Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de
Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs
per aquella causa… En David, al seu llibre, parla bàsicament de
tortures i torturadors, de com la justícia mostra diferents graus de
severitat segons l’acusat, de com funciona la maquinària informativa
per criminalitzar determinades dissidències, de com la policia crea les
proves necessàries per a imputar algú quan interessa políticament, com
el govern no vol escoltar els informes del Relator Especial per la
Qüestió de la Tortura de les Nacions Unides o d’organismes com Amnistia
Internacional, que asseguren que en aquest estat de dret es tortura.

Però
també resulta, ara, que la fiscalia de l’Audiència Nacional demana
l’arxiu del cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del
2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per ‘no haver
investigat’ les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset
independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant
els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero
indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en
ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i
vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane. I resulta que Aznar havia fet
igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un
d’aquests reincident), indultats.

I resulta que… Estic fet un
embolic. Massa sovint aquest estat de dret té parts fosques que em fan
dubtar. Tot això fa pudor d’hipocresia. I tanta hipocresia fa que se
t’esgoti la bona fe.

Oleguer Presas és jugador del FC Barcelona i de la selecció catalana de futbol